Francesc Xavier Sampietro Perelló

Massa ja, massa. Mirada cansada, marró, marró fosc. Ulleres de pasta fosques, clàssiques del teu estil i just a sota: el mostatxo, gran, atapeït, pelut. El somriure de llavi inferior permanent acompanyat de les arrugues dels ulls. Canes pentinades de costat i ondulades en aquesta mata de pèls rollo cuéntame. No tens ni idea, ho vem parlar i tot, però no.

Conversador incansable, argumentador temible, raonable, reflexiu i sobretot, sobretot una font inesgotable de bons consells.

Estimat i conegut per molts, admirat en moltes facetes, simple sense complicacions i assequible per tothom. Amb respostes a tot i sinceritats a lo desconegut. Irònic, sarcàstic, divertit, preocupat, introvertit. Cuidant a tothom i alhora donant la opció de què s’equivoquessin sense càstig, amb una solució millor, difícil però millor.

La primera època d’emocions intenses, recordes el banc de fuster? Bo el consell, procuraré no cometre els mateixos errors! La segona evident, lògica i entesa, tranquil esta tot més que parlat. La tercera malgrat que curta, la millor. Intensa, conscient, madura, a temps i recuperant tot el que vem perdre, perfecta, trista, final.

Et trobo molt a faltar, et necessito no saps quant. Els consells molt bons, s’estan acabant però encara en queden. Els records intactes, especials, únics. La sensibilitat atàvica, forta, extranya. El caràcter combinat, modelat i empàtic. Et necessito, hem fa falta aprendre més, aprendre amb tu, aprendre de tu. Et trobo molt a faltar, no saps com.

Cuida’t molt, per aquí tot va sortint. Ah! per cert no pateixis per la moto, posaré seny, ja em coneixes.

NOTA: Perdonarán este cambio de idioma, es personal.